Dimecres 17 de juliol de 2024
|
13:15 H
Misa Rodríguez a l'arribada a la convocatòria de la selecció espanyola. (Foto: EFE)

Internacionals per imperatiu legal

Andorra la Vella.- La situació del futbol femení espanyol ha fet que tots els aficionats al món de l'esport en general i al futbol en particular (sí, també els periodistes) acabem fent un màster en dret de l'esport. I més concretament sobre què vol i què no vol dir ser internacional. Especialment rellevant és el fet de si ha de ser o no ha de ser obligatori posar-se l'elàstica per representar el país que t'ha vist néixer o el que t'ha donat el passaport. En molts llocs del món això és opcional, però n'hi ha d'altres que és obligatori, com a Espanya.

Enmig de tot plegat, m'ha donat per anar a repassar què diu la legislació andorrana al respecte, i més concretament la Llei 37/2018, del 20 de desembre, de l'esport del Principat d'Andorra, o el que popularment és coneix com 'La Llei de l'Esport'. En l'article 87 en el seu segon punt i la tercera entrada, on es parla de les infraccions relatives a les seleccions nacionals, el text legislatiu diu que "la negativa injustificada a assistir a les convocatòries, als entrenaments, a les proves o a les competicions de les seleccions esportives nacionals". Parlant en plata, que a Andorra és obligatori acudir a les crides de les seleccions nacionals, exactament com a Espanya.

De fet, a la 'ley del Deporte' en l'apartat d'infraccions, el text que penalitza el no acudir a la selecció és pràcticament idèntic a l'andorrà. "La falta de asistencia no justificada a las convocatorias de las selecciones deportivas nacionales, así como la no puesta a disposición de las selecciones nacionales de las personas deportistas que hayan sido designadas para formar parte de las mismas" diu la llei del veí de baix. En ambdós països reben la consideració d'infracció molt greu.

Arribats en aquest punt, hom es pregunta, anar a una selecció nacional ha de ser un premi o un càstig? Bàsicament perquè amb legislacions com aquestes, la carrera professional d'un esportista va íntimament vinculada amb la voluntat d'un seleccionador. M'explico. Hi ha casos d'esportistes (i no en citaré cap de català per allò de la independència) que no volen representar el seu país. En futbol, Nacho, lateral gallec del Compostel·la, va dir que ell no se sentia representat per la selecció i que no hi volia anar. Era la dècada dels 90 i l'aleshores seleccionador espanyol, Javier Clemente, mai el va convocar quan, per rendiment, era obvi que era dels millors en la seva posició. Però, i si Clemente l'hagués convocat? O ara per ara, quan un jugador diu que es retira de la selecció... i si el continuen convocant? Dir que no vols anar-hi, simplement, no n'és pas una causa "justificada".

Crec fermament que representar un país ha de ser quelcom més que un mèrit esportiu. I és que hi ha d'haver sentiment. Per això, l'estiu passat, em vaig mostrar d'acord amb el seleccionador argentí de bàsquet, Pablo Prigioni, que denunciava el 'ball de nacionalitats' arran de la nacionalització exprés de Lorenzo Brown per part, precisament, d'Espanya. Per fitxar jugadors ja tenim els clubs, les lligues i Arabia Saudita. Per això dic que, ser internacional no pot ser només perquè ets bo, sinó que hi ha d'haver alguna cosa més.

El sentiment patriòtic cantant l'himne (si té lletra clar), estar orgullós dels valors que representa la samarreta que portes... és el que fa diferent l'esport de seleccions, viure uns Jocs Olímpics o uns Mundials. Perquè no ens enganyem, en molts casos no és ni per diners, perquè segur que en els clubs i amb els patrocinadors guanyen més, que algú vol ser internacional. I una darrera reflexió: si a l'esport de seleccions li traiem la part sentimental i patriòtica, en què s'acabarà diferenciant dels clubs? Per això, si no sents la bandera, has de tenir dret a no representar-la i no haver de ser un internacional per imperatiu legal.