L’aerodinàmica ha transformat les motos de MotoGP, però també ha obert un debat sobre les conseqüències que aquesta evolució tecnològica té en els avançaments i l’espectacle a la pista. Els apèndixs aerodinàmics ajuden a mantenir la roda davantera a terra durant les acceleracions, aporten estabilitat en les frenades i permeten millorar el pas per corba. Els avantatges són evidents quan un pilot roda sol, però la situació canvia quan intenta seguir de prop un rival.

La moto que circula al darrere es troba amb l’aire turbulent que deixa la que té al davant, fet que pot reduir l’eficàcia dels elements aerodinàmics i dificultar que el pilot mantingui la mateixa trajectòria i velocitat en determinades situacions. Això pot complicar els avançaments i concentrar-los en punts concrets del circuit, especialment en les frenades. A més, rodar molt a prop d’una altra moto pot dificultar-ne la refrigeració i augmentar les temperatures d’alguns components. Els partidaris de limitar l’aerodinàmica consideren que reduir-ne la influència pot afavorir les lluites cos a cos, mentre que els fabricants també valoren els guanys en estabilitat i control que ha proporcionat aquesta tecnologia.

El reglament de MotoGP ha anat incorporant limitacions al desenvolupament aerodinàmic amb l’objectiu de trobar un equilibri entre innovació, rendiment i competició. La qüestió va més enllà del motociclisme i és recurrent en els esports de motor: fins a quin punt ha d’avançar la tecnologia quan pot condicionar les possibilitats de lluita entre els competidors? Reduir l’aerodinàmica no garanteix automàticament més avançaments, ja que en una cursa intervenen molts altres factors, però trobar l’equilibri entre desenvolupament tecnològic i espectacle continuarà sent un dels reptes d MotoGP busca més avançaments amb menys aerodinàmica e MotoGP.