El pàdel ha canviat la manera d’entrenar. Jugar partits continua sent una part essencial de la preparació, però a mesura que augmenta el nivell també guanyen pes el treball físic, la tàctica, la prevenció de lesions i l’anàlisi de dades. Una evolució que va començar en l’alt rendiment i que cada vegada és més visible entre els jugadors amateurs.

La preparació física és un dels àmbits que més ha evolucionat. Els desplaçaments curts, els canvis constants de direcció i les accions per sobre del cap obliguen els jugadors a treballar especialment el tren inferior, les espatlles i la zona abdominal i lumbar. Aquest entrenament complementari també busca reduir el risc de lesions, sobretot al canell, l’espatlla i la zona lumbar. Al mateix temps, la tàctica ha guanyat protagonisme: les parelles entrenen situacions concretes, com ara qui cobreix el centre, quan cal pujar a la xarxa o com respondre davant d’un rival que utilitza el globus de manera recurrent.

Les dades també han entrat a la pista. Els entrenadors poden analitzar els errors no forçats, els punts guanyats després d’un globus o l’eficàcia del servei per detectar aspectes que cal millorar. Aquesta manera de preparar-se s’ha estès progressivament al pàdel amateur i cada vegada més clubs incorporen classes en grup, clínics i sessions dirigides. A Andorra, a més, l’altitud introdueix una particularitat: la pilota vola més i el bot pot variar, un factor que els jugadors han de tenir en compte quan competeixen fora del país. El pàdel continua sent un esport accessible per començar, però, quan es vol progressar, acumular hores de partit ja no és suficient.