Escaldes-Engordany.- La dansa urbana és un esport de dedicació, constància, i superació constant. Existeixen molts talents ocults, i alhora, tot i descobrir-los, no se'ls acaba de reconèixer. Una disciplina que et porta al límit tant en l'àmbit físic com mental. On, malgrat ballar en grup, hi ha una part molt important de gestió individual que no tothom pot assolir. I és irònic, però només s'arriba a trepitjar els escenaris d'especial rellevància mundial si ets capaç d'aguantar fins al final. De fet, grans ballarins i coreògrafs han hagut de sacrificar molt per poder-hi ser a actuacions reconegudes com l'interval d'una Super Bowl o a videoclips de Shakira, Dua Lipa o Lola Índigo. Un plec de condicions que, a Andorra, en una escala molt més baixa, ho han assumit tres de les grans promeses de la dansa per arribar a les finals del mundial Hip Hop International (HHI) d'Arizona amb Klimax Megacrew i JV Klimax.

Sense saber-ho, el camí dels ballarins Alba Sánchez (JV Klimax i Klimax MC), Edgar Vidal (Klimax MC) i Leandro Afonso (Klimax MC) cap als Estats Units iniciaria arran de la incorporació per una temporada del coreògraf Kevin Mora com a director de l'escola, en aquell moment nova, TC Escola de Dansa. Una aliança que fusionava l'entitat andorrana amb la seva companyia de Barcelona Klimax Dance Nation. "Kevin va ser el meu primer professor de dansa" esmenta Sánchez. Per la banda de Vidal i Afonso, ells dos coneixien tant al professor com a la companyia, sense haver-se endinsat encara en aquest món més professional, el qual iniciarien un any més tard. "Li devem molt al Kevin. Que dipositin una confiança tan gran en tu sense conèixer-te com a professional i com a persona, és molt important" assenyala Vidal.

De l'alegria als primers problemes

A partir del càsting al setembre, va ser tota una odissea d'organització i esforç. Amb assajos de dues hores i mitja cada divendres, des de l'octubre fins al juny, incloent-hi alguns puntuals els diumenges que solien tenir una durada de sis hores, el repte de combinar treball, estudis i dansa no ha sigut fàcil per als joves. "Els tres estem guanyant-nos els diners per poder-nos-ho permetre, perquè és car" confirma Afonso. "Alba està acabant segon de batxillerat per lliure, Leandro ho fa de manera presencial i jo m'estic preparant per a la selectivitat. Llavors ha sigut una època de cercar el màxim temps possible i aprofitar-ho" declara Vidal, incidint en els moments d'estudi als busos, al metro o, inclús, entre entrenaments.

A banda, l'àmbit psicològic ha tingut un gran pes. "Arribes a Barcelona, on només coneixes a dues persones de passada pels campionats, i et trobes sol, fora de lloc perquè has canviat d'entorn" afirma Sánchez. Segons declaren els ballarins, ha estat difícil poder integrar-se en el grup en un principi, però el pas del temps ha ajudat al fet que, tant ells com els seus companys, poguessin obrir-se i acabar acceptant-los. Tanmateix, haver entrat els tres ha estat de gran ajuda per passar aquest moment amb més facilitat. I de sobte, apareixia un altre factor extern a les relacions personals: el desequilibri en l'experiència.

La inseguretat de "no arribar"

"Existeix un salt molt gran de nivell i manera d'entrenar si comparem Espanya i Andorra" menciona Afonso. Un tret que ja van poder visualitzar durant les proves d'accés, on el mètode de funcionament acostuma a ser aprendre la coreografia en 60 minuts i després sortir per grups a ballar. El coreògraf encarregat va ser l'Antonio Fernández, especialitzat en la disciplina de Waacking. "Ens van recalcar que un factor determinant per ser escollits era la tècnica dels braços, les línies i les rodones en Waacking i Voguing" confessa Sánchez. Amb poca formació i coneixements al seu abast en comparació, els ballarins encara se sobten en veure que van acabar sent dels 40 escollits finals. "Hem tingut una forta evolució en la dansa urbana, però sobretot en els estils més tècnics, que solen ser en els quals es fixen els jurats" al·lega Vidal.

Coreografiar a 40 persones no ho fa tothom, molt menys si penses que has de realitzar un muntatge de cinc minuts a sobre de l'escenari, on s'ha d'anar coordinats al mil·límetre. Per aquest motiu, Mora i Fernández van tenir l'ajuda d'un tercer company: Rubén Llamas especialitzat en comercial i 'new style'. "S'ho prenen molt seriosament, crec que és una de les majors diferències amb Andorra" destaca Vidal, afegint que també hi ha canvis en els assajos dels grups que lluiten per competir al mundial i els que no.

Una de les inseguretats més intenses que han pogut viure ha sigut la de "no estar a l'altura", alimentada pel bon nivell a Barcelona, una de les referents de la dansa a Espanya. Disciplina i mèrit de treball, són els dos factors amb els quals es pot definir els bons resultats que se solen obtenir en les companyies més potents. "Finalment, arriba un punt on penses 'si m'han agafat a mi, és per algun motiu, no és per casualitat'" concorden Sánchez, Afonso i Vidal.

Vol directe cap a les finals

Per a qualsevol ballarí, participar en una edició de l'HHI regional és el somni fet realitat. Dividida en dues categories (classificatòria i no classificatòria) Klimax Megacrew i Klimax JV Megacrew eren un dels nou grups de cada categoria que lluitaven per la plaça nord-americana. Un escenari que "és diferent dels altres, per l'ambient, la força, la gent... tot" recalca Sánchez, que justament ha hagut de ballar quatre cops. Repassant la coreografia i les posicions 'ad nauseam', els nervis abans de "donar-ho tot" eren "inexplicables".

Tots tres la defineixen com a "una de les millors experiències", encara que ja havien competit prèviament. "És molt diferent" explica Afonso, sabent que les possibilitats de classificació són altes quan estàs a Klimax. No obstant això, "mai t'ho acabes de creure fins que passa". "Personalment, només em vaig veure ballant als Estats Units quan estava a les escales de l'escenari" revela Vidal. Tot el camí d'aquests set mesos d'incertesa i sacrifici es va materialitzar en una simple medalla de plata. El podi ja és una realitat, i el bitllet amb destinació Phoenix, també. "Hem d'acabar de concordar despeses i temps, però segurament anirem a complir el nostre somni" confirma Sánchez.

Tret d'això, els joves sempre tindran una 'espineta' clavada quan s'acabi l'experiència internacional. "Els nostres familiars i amics no poden estar amb nosaltres, i és trist, perquè t'agradaria poder-ho compartir amb ells" esmenta un dels integrants. La realitat és aquesta: els costos són elevats. Quasi 3.000 euros per estar setmana i mitja en un núvol de fantasia que molta gent no es pot permetre, i que, en conseqüència, els éssers estimats tampoc.

La petjada de KDN 

Klimax Dance Nation va néixer com un petit projecte de la mà de Mora. Ara, una dècada després de la seva creació i quatre anys de l'obertura de l'acadèmia, el coreògraf barceloní dirigeix l'entitat amb l'ajuda de Fernández, qui també és la seva parella sentimental. Amb diversos podis nacionals a la butxaca, Klimax Megacrew va iniciar la seva trajectòria internacional el 2015, quan es van classificar per a primer cop per representar a Espanya a les finals. A partir d'aquí, han sigut quatre (Klimax Megacrew, JV Klimax, Klimax Boys i Bandix) els grups que Mora ha anat portant periòdicament a Arizona. Tanmateix, el primer rècord el va trencar l'any 2019, quan en la categoria de 40 persones van quedar primers d'Europa i 10ns del món.

Independentment de si acaben tornant a fer història, aquesta vegada amb ells com a integrants dels equips, saben que ja és tot un èxit en la seva carrera professional. "És increïble com gràcies a la confiança d'Antonio, Rubén, i sobretot, de Kevin, podem complir una fantasia" declarem. Però, els artistes no s'obliden d'on venen i qui els ha format. "Al cap i a la fi, venim de TC Escola de Dansa, la primera oportunitat de totes ens l'han donat ells. Hem passat molts anys junts en aquella escola i sempre la tenim al cap" revelen. Ells fan especial incidència en els seus coreògrafs durant anys Christian Vieira i Dioni Agilda, qui també és el director. "Si no haguéssim passat per tots els professors que vam tenir a Andorra, seria impossible arribar on hem arribat" conclouen.