Manresa.- Tocava posar rumb a Manresa per encarar un repte molt complicat davant un equip que vol arrodonir una gran temporada amb una plaça als playoffs. El MoraBanc Andorra no viatjava sol, més de 130 aficionats i aficionades tricolors s’han fet notar durant tot el partit; i quan més feia falta no han defallit. El partit prometia punts, joc intens i, sobretot, espectacle. Començaven bé els visitants en ambdós cèrcols, però els vermells trobaven resposta al primer mig error comès per part nostra. Badio desenfrenat per ells i Jerrick Harding extra motivat per jugar davant la seva antiga afició, ambdós liderant un període plenament ofensiu. Estàvem molt dins del partit i competint de tu a tu, però calia millorar molt al darrere per poder tenir opcions de victòria al Nou Congost. Cop moral pels nostres en veure com Tyson Pérez havia de ser substituït per unes molèsties a l’adductor que han fet que no pogués tornar a participar al partit. Ritme frenètic i més intercanvi de cops per tancar el primer assalt amb el 30-28 mínimament favorable al Baxi Manresa.

Les consignes i punts a millorar eren més que clares, però els locals mostrarien la seva millor versió davant un MoraBanc que també començava a cometre petites errades. Alguna pilota perduda i baixant el percentatge en el tir exterior penalitzaven moltíssim als tricolors, que en un tancar i obrir d’ulls es trobaven 15 punts per sota després d’encaixar un parcial de 10-0 a pocs minuts d’encetar-se el període. A base de no abaixar els braços i amb un Jerrick Harding totalment fora de si (19 punts primera meitat), aconseguíem el més difícil, tornar a posar-nos dins del partit quan tot s’havia posat molt costa amunt. 53-49 i camí dels vestidors amb tot per decidir. Amb la inèrcia dels darrers minuts de la primera meitat, els de Natxo Lezkano es posaven mans a l’obra des de la tasca que bé els hi havia fet tornar al partit: La defensa. El MoraBanc Andorra deixava sec a un Baxi Manresa que no trobava ara l’encert ofensiu ni la fluïdesa amb la que tan còmodes es troben. Construint des del darrere (3 punts en 5 minuts dels locals) i jugant de manera ordenada i intel·ligent, els tricolors capgiraven del tot la pauta i es feien seu el partit. La bona feina es veia ben recompensada amb el 62-73 que reflectia el lluminós del Nou Congost per encarar els darrers deu minuts. Ni la Marea Vermella ni els mateixos jugadors manresans podien revertir el domini andorrà.

Ara érem nosaltres els que penalitzàvem les seves errades, però la moneda de canvi per poder aturar-los eren les faltes. L’avantatge baixava, però no superava la barrera psicològica dels deu punts i això ens bufava molt a favor. El rellotge anava corrent i la desesperació local també ens feia més grans. Al tenir molt encarrilada la victòria, la por a guanyar el que seria el tercer partit fora de casa es feia notar. Un seguit de pèrdues i d’errades ha donat un xic d’esperança als vermells, però, finalment, s’ha pogut tancar la victòria en una pista complicadíssima amb el 90-97 final. Bé ho comentàvem a la prèvia i així ha sigut. Tot i la lesió de Tyson Pérez, tothom ha fet un pas endavant i s’ha aconseguit una victòria, celebrada amb l’afició desplaçada, que bé val més de mitja permanència.