Ordino.- L'estreta col·laboració entre la Federació Andorrana de Natació i la Real Federación Española de Natación és un fet. Fruit d'aquesta, el president de la RFEN, Fernando Carpena, va visitar les instal·lacions del Centre de Tecnificació Esportiva d'Ordino en el marc de la presentació del projecte 'Nedar és Vida'. Carpena va parlar dels vincles entre les dues entitats i també de les fites que la natació espanyola té per endavant en vistes dels Jocs Olímpics de París.

La col·laboració amb el projecte Nedar és Vida és un pas més en la relació amb la FAN?
Per descomptat. Dins d'aquesta línia de col·laboració que vam documentar en un conveni demostra la connexió i magnífica relació que tenim les dues entitats. Amb el 'Nedar és vida', fem un pas més, que excedeix el marc inicial que era de l'esport federat. Per què ho fem? Perquè aquí el que pretenem també, com ja estem fent a Espanya i s'està fent en altres països, és que l'ensenyament de la natació quedi garantit a tota la població.

S'has comentat que hi havia algun altre projecte anterior a l'espanyo, el de Gran Bretanya, però vosatès van ser uns dels pioners en un projecte d'aquestes caracterítiques. Com se senten sent tractor d'una iniciativa així?
Bé, ens sentim part d'un escenari que internacionalment està agafant una força enorme i, de fet, formem part del primer projecte de Swimming for All, de World Aquatics, l'antiga FINA. Ara estem totalment implicats i integrats en el projecte que European Aquatics, està desenvolupant en la mateixa línia. El projecte 'Nadar és vida' va començar l'any 2012-2013, i des d'aleshores hi ha hagut evolució, ja no solament en eines tecnològiques, sinó de continguts. Ens hem anat adaptant en funció del bo que veiem en alguns llocs que ens permet millorar el nostre producte, i això ho farem també de la mà de la Federació Andorra.

En el marc del conveni de col·laboració entre la FAN i la RFEN, i ja saltant a la part més competitiva, com és la relació amb la Federació i els clubs? 
Com un més dels clubs del territori espanyol, de Catalunya, perquè per raons evidents, hi ha una connexió molt important amb la Federació Catalana, i també per la pròpia evolució del nedador que requereix anar a la universitat i normalment ho fa a Barcelona i acaba competint en clubs catalans. Però la col·laboració va més enllà i recentment, en el campionat de la Copa del Món de Funchal d'aigües obertes, on competia l'Alexandra Mejia i només portava un tècnic, els nostres entrenadors els van prestar assistència. A més a més, en el campionat d'Espanya, la FAN entra a competir com una federació autonòmica més. La relació no pot ser pas més bona.

Podríem dir que són germans en l'organització i si es dona algun dia rivals en els carrils de natació.
Exacte, ja passa això que nedadors andorrans competeixin amb els nostres. A vegades ens guanyen i no passa res. Si des de la competència arriben les millores en els resultats per a les dues bandes.

Parlant de competició, estem a set mesos d'un any olímpic. Com estean portant la federació la preparació dels nedadors olímpics?
És un any complicat. La pandèmia ha provocat moltes coses i tenim un calendari força carregat. No havia passat mai que en un any olímpic tinguem un campionat del món i un campionat d'Europa; des de principis del mes de febrer fins després dels jocs, els nedadors d'arreu hauran de tenir diversos pics de forma. Doha al febrer, l'Europeu a principis de juny i Jocs Olímpics al juliol. Jo no sé com s'aconseguirà això, però, la veritat és que és molt il·lusionant perquè hi ha molts objectius però tothom pensa en els Jocs i això estressa, perquè costa molt guanyar una plaça olímpica des dels canvis dels darrers anys. Però intentem tractar tots els nedadors, els que tenen més opcions i els que no en tenen tantes, de la mateixa manera perquè no ens agradaria tenir 'segrestats' un grup de 25 nedadors durant mig any.

Espanya, històricament, té un nedador de referència. La Mireia Belmonte, López Zubero a Barcelona 92 o recentment Jessica Vall. Quina és la situació avui?
Si hem de parlar d'un referent, avui en dia és Hugo González de Oliveira. Ja va debutar l'any 2016 sent finalista olímpic en 200 esquena, i venia a ser 5 vegades campió del món júnior en diverses proves. Però el que busquem, sobretot és tenir presència amb força nedadors i si a més a més assolim resultats individuals, millor. Tenim una direcció tècnica diferent, que ve amb noves idees i hem començat una dinàmica d'intentar implicar més gent en l'àmbit internacional. Però això no és fàcil i cada cop costa més assolir les mínimes. Paral·lelament, estem fent una gran aposta pels relleus, i nedadors joves, més joves. Tant de bo tinguéssim una altra Mireia, però som conscients que de Mireia Belmonte només n'hi ha una. Però el repte que ens marquem és tenir entre 15 i 20 nedadors als Jocs.

Perquè s'han endurit tant les mínimes olímpiques?
Les mínimes respecte a altres Jocs Olímpics, s'han endurit, perquè per una estratègia olímpica, per dir-ho així. Cada vegada hi ha més països en el món que estan afiliats a la Federació Internacional. En poc temps hem passat de 180 a 206 països i el programa de solidaritat olímpica porta al fet que tots els països tenen dret a enviar algun nedador, encara que no faci mínimes. Això significa que hi ha una part, que en principi no és tan competitiva, però que ocupa un espai. En conseqüència, fa que si hi ha més places olímpiques ocupades per solidaritat, n'hi ha menys per la part més competitiva, i això ha fet que les mínimes olímpiques s'hagi endurit per fer un filtre més gran. Implícitament, això perjudica la classe mitjana de la natació.

Aixecant el focus, en quin moment es troba la natació artística després de tots els canvis de reglament?
Si anem al darrer resultat de Fukuoka, és un moment extraordinari. Vam aconseguir nou medalles entre les quals un or en prova olímpica. L'artística, que abans era absolutament predictible, ara és imprevisible. Amb l'anterior reglament encara que caigui una figura, podies assolir medalla igualment; ara en canvi, els errors penalitzen molt més que no pas els encerts. Les expectatives són bones. Però està tot obert, com et deia, no és gens predictible el que pugui passar. Perquè ara es premia més la regularitat, l'estabilitat de l'exercici, que no pas el grau de dificultat i molts equips el que fan és minimitzar els riscos.

En quin moment arriba el waterpolo a París?
En l'àmbit competitiu tant la selecció masculina com la femenina tenen clares opcions de poder assolir la medalla. Estem molt contents en la línia en la qual va l'esport.