Dimecres 17 de juliol de 2024
|
12:41 H
La guanyadora de l'accèssit al premi Àlex Lliteras, Clara Julià. (Foto: SFG / JA Viladot)

Clara Julià: 'Hem de detectar en quin punt es va deixar de parlar d'esport femení i el perquè'

Andorra la Vella.- La jove periodista Clara Julià va guanyar l'accèssit del Premi de Periodisme Esportiu Àlex Lliteras. Ho va fer amb el reportatge 'Del pati de l'escola a primera divisió', publicat al Diari de Girona. Julià, en el moment de recollir el premi va fer un discurs reivindicatiu en favor de la millora de les condicions dels periodistes més joves.

Com arribes a descobrir la història del reportatge?
Ho vaig veure perquè jo segueixo al bàsquet habitualment, el masculí i el femení de la ciutat, i m'agrada de tant en tant remenar a l'hemeroteca per mirar si hi ha alguna efeméride. Per sort, la que tenim al Diari de Girona estava bastant bé i vaig descobrir que hi havia aquest equip i em va cridar l'atenció que no se n'hagués parlat gaire. A més a més, els redactors un cop cada mes i mig, més o menys, hem de fer un dominical que és com un reportatge en profunditat, i vaig pensar, hòstia, estaria bé fer-ne un d'aquest equip i la seva història.

La història és d'allò més especial.
Exacte. Quan vaig començar, pensava fer una cosa més planera, però de mica en mica, quan m'anava endinsant en la història i parlant amb les protagonistes vaig veure que era molt especial el que hi havia darrere. Crec que va ser un regal per mi fer-ho i per elles que després de tants anys se'n parlés, crec que també van estar agraïdes.

Et va ser fàcil recuperar les protagonistes d'una història que havia passat feia més de trenta anys?
Elles, en la seva època eren bastant mediàtiques. A mi em fa molta gràcia quan es parla d'ara que està tan damunt i tan en boca de tothom parlar de l'esport femení i que no hi ha prou visibilització, etc. És veritat que la proporció d'homes i dones és oposada, però si tu agafes l'hemeroteca, abans es parlava d'esport de dones. Ens hem de preguntar què passa i en quin moment equips femenins que aconsegueixen coses s'acaben perdent i no se'n parla? És el que vaig dir jo en el discurs, tothom sap qui és en Joan 'Chichi' Creus, però poca gent sabrà qui és l'Anna Junyet. Crec que potser el que falta és aquesta tasca de divulgació de totes aquestes figures que han existit i que en el seu moment sí que van tenir repercussió i que en algun moment es va perdre o se les va deixar en un calaix i no se les va recuperar més.

Com va ser el contacte amb elles?
És el que et deia abans. Elles estaven habituades a tractar amb la premsa llavors. Són conscients que van fer una cosa que és bastant única, perquè jo crec que molt pocs equips de la història d'Espanya, en qualsevol esport, han començat jugant al pati de l'escola amb 13 anys i han acabat sent professionals.

Així era el teu titular; no hi havia lloc per interpretar.
És molt curios. Si t'ho pares a pensar, si no hi hagués anat aquell professor a aquella escola de monjes a fer aquella baixa de maternitat, doncs potser Figueres no hagués tingut aquest equip i d'allà no haguessin sortit dues de les millors jugadores de la història d'Espanya. És fort, però és així, realment.

En el seu discurs, va reivindicar la professió.
Jo em sento d'una privilegiada per poder treballar d'una cos que m'agrada, perquè crec que hi ha molt poca gent que ho pugui fer. Però també soc conscient del que renuncio i el que he de fer per poder treballar del que treballo. És a dir, a la sala hi havia grans referents en l'àmbit periodístic, però que tenen unes condicions que estan molt allunyades de les meves i de les de moltíssima gent, perquè els joves cada vegada més ens afrontem a la precarització, a posar-hi cada vegada més hores i hi ha pocs recursos i les ganes i l'impetu i l'amor per la professió tiren molt, però al final tothom ha de pagar les factures al final de mes i s'ha de mantenir.

I a vostè, que la va portar a ser periodista?
De petita, a casa meva sempre hi havia diaris i me'n recordo que la meva mare el diumenge era el típic dia que feia el dinar, i sempre em donava el diari i em deia llegeix-me els titulars. Suposo que a mi de llegir-los, al final, vaig voler escriure'ls jo. Tenia aquesta inquietud de saber el perquè de les coses i no em vaig plantejar mai fer una altra cosa.