Carregant...

Detall de notícia

  • El periodista Xavi Torres, després de recollir el premi Àlex Lliteras. (Foto: E. P.)
Per Eduard Piera, 21/10/2023 A LES 10:53

Xavi Torres: 'Necessitem que el periodisme torni a les essències'

Andorra la Vella.- La tercera edicó del premi Àlex Lliteras al periodisme esportiu va ser per 'Unzué: l'últim equip del Juancar'. La cara visible d'aquesta producció realitzada per TV3, Xavi Torres, repassa el moment del periodisme esportiu actual, tot prenent la creació d'aquest documental, que va acabar esdevenint pel·lícula, com a fil conductor. Tot just després d'haver guanyat el Lliteras i haver-se emportat un premi Ondas.

L'acollida del documental, que ha acabat sent pel·lícula, no podia ser millor.
Estem molt contents! Portem un any de sorpresa darrere de sorpresa, perquè quan vam començar el documental, havia de ser d'uns 50 minuts per a TV3. El projecte es va fer gran i hem acabat donant la volta a tot el circuit del cinema amb els festivals de Màlaga, Barcelona i Sant Sebastià i s'ha estrenat en sales comercials de tot Espanya.

I tot això ho han fet des del periodisme.
Això ha estat una experiència única. Jo soc un periodista d'esports. També estic treballant en l'àrea de documentals esportius a TV3, però jo soc del periodisme, no soc del cinema, i, en canvi, entrar en aquest món ens ha permès a tot l'equip viure aquesta experiència. Ara estrenem a la televisió i comença un nou cicle de la televisió, i estem supercontents de l'acollida perquè l'objectiu de fer que la malaltia l'ELA sigui visible l'estem aconseguint. I ja només falta tenir finestres com aquestes, de viure en aquesta jornada tan bonica a Andorra, o la notícia que vam tenir ahir que ens donaven un premi Ondas. Per nosaltres, el que buscàvem, aquest objectiu de fer soroll, l'estem assolint.

En el seu cas, el periodisme esportiu ha estat el fil del qual han estirat una gran història.
Sí, ens agrada molt aquesta fórmula perquè ens reconcilia una mica en la professió. Ara explicava que tenim una professió absolutament malalta, que estem per totes les coses que són complementàries i no per les essencials, i una miqueta el que nosaltres hem extret de tota aquesta feina és precisament això, que el que és important és l'essencial i no el complementari. Ens encanta buscar tots els aspectes socials, que tots els valors que surten del món de l'esport. És que si anem a la seva puresa, l'esport és l'hòstia!

Però la situació del món de la premsa, no és la idònia.
A base d'interessos, de diners, de fer malament les coses, a poc a poc l'anem prostituint, fins a fer que cada vegada hi hagi com un refús aquella bombolla de diners, de futbolistes, per exemple, multimilionaris, aliens a la realitat de la societat. Nosaltres ens reconcilia veure que hi ha persones com el Juan Carlos Unzué que surten de l'esport i tenen aquest gran cor, aquesta generositat de fer i intentar canviar tot un univers de gent, el de l'ELA, que ho està passant molt malament. I això ho fa quan ell té tots els diners del món, és a dir, no té cap necessitat de posar-se a fer tot això. A nosaltres aquesta fórmula ens reconcilia amb el periodisme i amb la vida.

Parlant d'esport, mostren com es va gestar l'amistós Barça - Manchester City. Va ser tan fàcil i tan ràpid?
El Juan Carlos Unzué té un imant i tot el que se li acosta queda atrapat allà. En aquest documental no hi ha teatre. Nosaltres donem les gràcies al Barça, donem les gràcies al Pep, al Txiqui, a la política, perquè hem estat a les reunions de la Conselleria de Salut o de la Conselleria de Drets Socials. Però com et deia, en aquesta pel·lícula hem estat a la dutxa amb el Juan Carlos Unzué, a dins de la seva família. Això és un documental, aquí no hi ha ficció. Les coses són com són i s'han mostrat com es van fer el dia que van passar. Aquella abraçada entre la Maria i la Natàlia, allò és realitat. Nosaltres som periodistes, no som directors de cinema.I poder traslladar això és el que ens agrada, els que ens són feliços i els que ens donen sentit per fer el periodisme que ens agrada.

Explicava que és un periodista de futbol, de carrer. Molts el coneixem per les seves anàlisis tàctiques. Però aquest documental és diferent de tot.
De fet, no ha canviat res. He fet 20 anys a transmissions de futbol a la tele, he fet 30 anys de periodista de carrer al voltant del Barça,i continuo fent-ho. Estic al costat de la redacció perquè m'encanta, soc un malalt, dormo molt poc, treballo molt, m'agrada molt el periodisme, és la meva passió, però també m'agraden aquestes coses i crec que a mi el dia em dóna per fer les dues. Però jo necessito no fugir del periodisme més de carrer, perquè jo em vaig apuntar a la facultat en 22 anys per fer això. La vida ara m'ha portat al documental, n'hem fet molts, ens ha anat molt bé, ens donen molts premis, i aquest ens està superant absolutament a tot l'equip. Però jo soc periodista d'esports, i ho dic amb el cap ben alt, periodista de carrer, també amb el cap ben alt i orgullós.

Parlàvem que la professió està malalta. Hi ha algun bri d'esperança?
El que necessitem és tornar a les essències del periodisme. Tornar al rigor, a contrastar les informacions, donar-li un bon sentit al Twitter, a l'Instagram, a les xarxes socials. No val que els mitjans convencionals ni tampoc les noves fórmules donin per bones informacions que són rumors. I sense perdre de vista que el periodisme és fiscalitzar el poder i contrastar les informacions. Aquestes dues coses són innegociables. No podem fer un periodisme còmode. Per exemple, no podem quedar-nos a la redacció a l'estiu perquè hi ha aire condicionat i a l'hivern perquè hi ha calefacció. Necessitem tornar a les essències, que t'agradi sentir l'adrenalina de donar una notícia, sentir la satisfacció de quan truquen del Barça cagant-se amb tu o truquen de qualsevol club, de qualsevol gabinet de futbolistes, de qualsevol lloc perquè tu has donat una notícia. Necessitem que el periodisme torni a les essències i fugir de la tertúlia. Donar informació i fiscalitzar el poder, perquè quan marxem d'aquí ens convertim en societats corruptes, en política de cambretes... I també necessitem que les empreses donin suport al periodista i no el poder, però això no passa i és lamentable.

El periodisme va començar a perdre quan ens van ficar cabines tancades per no passar fred?Mira, jo no sé si va ser aquest dia, però el dia que, per exemple, el Barça decideix que la premsa ja no viatgi amb ells, que ja no estiguis al seu hotel, que ja no tinguis contacte amb un futbolista... i el periodisme ho accepta i es converteix en còmode, deixa de trucar, deixa d'emprenyar, aquell dia sí, aquell dia vam perdre la batalla. Quan les empreses de comunicació decideixen estar al costat del Barça perquè els dona la gestió de les tovalloles, les xancletes, els calçotets i no informació, aquell dia vam perdre la batalla. I per això et dic que jo confio que les noves generacions pressioneu perquè us queden molts anys de vida i és una professió tan bonica, que us animo que canvieu aquesta tendència.