Dimecres 29 de maig de 2024
|
22:08 H
El moment on Rubiales agafa la cara de Jenni Hermoso per fer-li un petó. (Foto: RTVE)

Els silencis i les reaccions tardanes

Escaldes-Engordany.- Hauré començat a escriure aquest article unes cinc vegades; mentalment, unes quantes més. Cada cop que el rellegia havia succeït alguna nova notícia que ja el deixaven vell. Ara, passi el que passi, crec que per fi he trobat el fil que volia estirar i que, surti o no nova informació, continuarà sent vigent. La darrera setmana, el món de l'esport en general i el del futbol particular està vivint el seu propi 'me too', en paraules del president del Consejo Superior de Deportes espanyol, Víctor Francos. Tot arran del petó forçat pel president de la RFEF, José Luis Rubiales, a la futbolista Jenni Hermoso. I dic forçat perquè això és un article d'opinió, i quan més veig les imatges i més escolto a Rubiales, més clar em queda que no va ser pas consentit. 

Aquesta setmana està servint per retratar molta gent, per bo i per dolent. Els silencis còmplices, les reaccions tardanes i encara més les mostres de suport al president del futbol espanyol. Però, l'acció més lamentable, sota el meu punt de vista, ha arribat avui. L'equip tècnic de Vilda, encapçalat per Montse Tomé o la seleccionadora sub17, Sonia Bermúdez, i el seleccionador espanyol masculí, José Luis de la Fuente, després que la FIFA inhabilités a Rubiales, han tret sengles comunicats; les primeres amb la resta d'equip tècnic, posant el seu càrrec a disposició i condemnant l'actitud del president, exactament el mateix que ha fet de la Fuente. Tampoc se salva la federació catalana, que va donar per bones les explicacions de Rubiales. ¿Ens hem tornat bojos? És evident que sí, perquè el futbol ja fa molt temps que no va de mèrits, sinó d'interessos, sous i posicions. 

La maniobra, després que, repeteixo, la FIFA inhabilités Rubiales, i el CSD anunciés que actuava per iniciativa pròpia ahir, però sobretot, després que ahir, a primera fila de l'assemblea de la RFEF, on van aplaudir el discurs masclista, retrògrad, i reaccionari de Rubiales, mostra que aquest posicionament d'avui, 24 hores després dels fets, hores després de la FIFA i sis dies després dels fets, només busca salvar-se a ells mateixos de la crema. Ni honor a ells, com s'ha llegit a les xarxes socials, ni valentia. Ans al contrari. Egoisme.

En aquesta història només es pot parlar d'honor i valentia quan es cita a Mapi León, Clàudia Pina, Sandra Paños, Lola Gallardo, Ainhoa Moraza, Nerea Eizaguirre, Amaiur Sarriegi, Leila Ouahabi, Laia Aleixandri, Andrea Pereira i Lucía García, que fins al final van mantenir l'opsició frontal a Vilda i el seu seguici. A Rubiales i els seus troglodites. Per sort, elles sí que s'han mantingut fermes i han estat les primeres a sortir a defensar la seva companya. Han renunciat a tenir l'estrella al pit, però s'han guanyat el cor d'un país per no defallir mai en una lluita que els fets han demostrat que era justa.

Per contra, sobta la tebiesa dels comunicats del Barça i el Madrid. L'entorn blaugrana, mitjançant la vicepresidenta Maria Elena Fort i els entrenadors Xavi Hernández, Jonathan Giràldez, el director tècnic del futbol femení, Markel Zubizarreta, i el capità del primer equip masculí, Sergi Roberto, sí que han fet posicionaments molt més contundents. Però el club ha perdut l'oportunitat de demostrar al món què vol dir això de ser més que un club. Contrari a Rubiales sí; però tard i malament, perquè en la societat de la (des) informació, les xarxes socials no permeten posicionaments a mitges tintes. I menys en temes que no admeten terme mitjà.