Andorra la Vella.- Dani Martín és un lluitador. Un d'aquells futbolistes que molt aviat els va arribar el reconeixement però que, des del seu fitxatge pel Betis, amb 21 anys, ha hagut de superar totes les adversitats hagudes i per haver que es pot trobar un jugador. Després de quatre anys al sud d'Espanya, arriba al Principat amb la voluntat de demostrar les habilitats que se havia ensenyat amb el seu Sporting de Gijón.

Com està físicament? Aquesta pretemporada no l'hem vist gaire.
Vaig tenir un petit trencament al quàdriceps, quan feia poc més d'una setmana que estava aquí i vaig haver de parar. Per aquesta setmana encara no estaré en condicions, em falta encara una mica per poder estar en el millor moment. Encara no tinc l'alta mèdica, però de mica en mica vaig recuperant sensacions.

Parlem de la seva trajectòria. Vostè deixa l'Sporting i fitxa pel Betis.
Exacte. I va ser un canvi molt important, no només pel canvi evident de clima que hi ha entre Gijón i Sevilla, sinó perquè deixava la meva família. Amb el trasllat, per sort, va venir la meva dona, però la resta de la família i amics es van quedar a Astúries. No va ser gens fàcil al principi. A més a més, jo vaig fitxar a mitjans de juliol i fins a mig agost no vaig estar a Sevilla perquè va ser una pretemporada amb molts viatges. No tenia ni casa! I amb la plantilla igual. Pensa que amb l'Sporting, gran part dels jugadors havíem pujat junts des de cadets, eren els meus amics. Al Betis, era tot nou i em va costar adaptar-me.

Anem al principi. Què els donen al Mareo perquè surtin tants porters bons?
Sí que és veritat que sempre surten bons porters. Doncs mira, des de molt petits, es treballa molt els aspectes bàsics com són el blocatge, la col·locació, les sortides o el joc de peus. Els aspectes tècnics com la col·locació de les mans, els colzes al caure... són elements fonamentals i que tots els porters treballen molt.

Tenir un porter que no dona segones jugades, no ven tant a la premsa, però és una garantia.
Últimament, es parla molt de joc de peus, sortida de pilota, però al final, la feina principal d'un porter ha de ser parar pilotes. I si pots blocar i evitar segones jugades, encara millor. La resta és secundari. Lògicament, si bloques bé, vas bé per dalt, tens un bon joc de peus i un bon físic, doncs tens opcions d'arribar a dalt. Però també cal desimboltura i una bona lectura de joc.

Vostè, com es definiria com a porter?
Jo crec que soc un porter molt complet. Potser no soc un 10 amb res, però crec que són un 7 o un 8 en tots els aspectes del joc. Pot ser un dels meus punts forts és el colpeig de la pilota, però soc valent en les sortides i jugo bé amb els peus. Crec que les meves característiques es poden adaptar molt bé al joc de l'FC Andorra.

Quan arriba a Sevilla, es troba amb un panorama futbolístic força diferent al que estava acostumat.
Tot va ser força complicat. La pretemporada, amb molts viatges va ser una mica caòtica, i comença la lliga i a la primera jornada, expulsen a Joel i em toca sortir al camp. Tot el partit amb un home menys i vam perdre 1-2 amb el Valladolid. I la segona jornada era al Camp Nou! Érem un equip en construcció i el Barça ens va passar per sobre (5-2), i des d'allí ja no vaig tornar a jugar. Em van donar minuts a la Copa del Rei, que vam quedar eliminats als penals, i en partits al final de temporada. En total no van ser més de 10 partits.

Així és molt complicat agafar ritme.
Exacte. Vaig acabar la temporada jugant, que va ser l'any de la Covid-19. Però sí, amb tant de temps aturat, és molt complicat agafar ritme de competició.

Què va passar el curs següent?
Vaig començar la pretemporada molt bé i també anant amb la selecció sub21. Però llavors em vaig trencar el turmell; això em va obligar a canviar el xip, perdre qualsevol opció i pensar a sortir al mercat d'hivern. Però al desembre, em vaig trencar els encreuats i adéu a la temporada, un altre any en blanc. Tota la meva focalització estava ja només en recuperar-me bé.

Llavors, surt l'oportunitat del Màlaga.
Sí. Al principi, però va costar, perquè hi havia un entrenador que tenia un sistema de joc diferent. Però a mitjan temporada el van canviar i el que va venir plantejava un estil que s'adaptava força més a la meva manera de fer. Així que durant tota la segona part vaig jugar a un molt bon nivell i em va servir per tornar a tenir bones sensacions.

Torna al Betis, i allí s'atura tot altra vegada, malgrat que l'estil Pelligrini tothom podria pensar que li anava bé.
Hi havia molta competència i era complicat perquè tenia a Clàudio (Bravo) i Rui (Silva) per davant. Llavors vaig parlar diverses vegades amb Pellegrini per demanar-li sortir, o si hi havia partits poc transcendents i jo estava bé, que em donés l'oportunitat de jugar. Però no hi havia confiança i això ho veus en el partit d'Europa League que jugàvem contra l'Helsinki, on estàvem ja classificats com a primers de grup, i els companys tenien molèsties... I ni així.

Això el va obligar a replantejar-se la temporada?
Vaig demanar sortir durant el mercat d'hivern, però sempre em contestaven que no, que no hi havia opcions i així em vaig quedar un altre any en blanc.

Ara arriba a Andorra per tornar a gaudir del futbol. Però, més enllà del tòpic de l'estil i la joventut, per què tria aquest equip?
Vaig pensar que, un cop sortia del Betis, potser em vindria bé baixar una escala, jugar i tornar a prendre impuls. A més a més, aquest és un equip que rota molt, també a la porteria. Això vol dir que en qualsevol moment de la temporada pots jugar. I coi! Que la qüestió de l'estil de joc és molt important i la joventut a l'hora de fer pinya també! Només et cal veure les cares dels jugadors. També perquè és un lloc per créixer! Un projecte molt interessant, un entrenador que està en franc creixement... totes les peces encaixaven per venir.

Però, en comparació amb la primera divisió, és un club molt petit.
Pot ser sí, però està molt ben organitzat! Al final, tenim tot el que necessitem: un menjador per estar junts, uns bons camps d'entrenament, el gimnàs... tot el que un professional necessita. Segur que hi ha altres llocs que tenen millors instal·lacions, però ben segur que no tenen aquesta organització. I al final, això és el que marca la diferència.

Deixi'm fer d'advocat del diable. No li fa por que l'equip sigui massa jove per Segona A?
No. Perquè tenim molt clar al que volem jugar i el que volem proposar. Si fóssim un equip que volgués jugar amb altres armes com pèrdues de temps, un futbol més travat... però no és el nostre cas. Estic convençut que, en el nostre cas, serà una virtut. Al final, quan estàs dins el camp, has de tenir les idees molt clares, i en un moment determinat, tant a un jove com a un veterà se li'n pot anar el cap.

Què l'ha sorprès en aquest mes que porta aquí?
La velocitat de la pilota. Com circula de ràpid en els rondos, en els exercicis de possessió... tots els companys són molt bons i tenen una molt bona tècnica. I això es veu quan estàs entrenant amb ells. Hi ha molta qualitat.

Agafem la bola de vidre. Que n'espera de la temporada en l'àmbit individual i col·lectiu.
Personalment, tornar a tenir bones sensacions sota els pals. Gaudir del futbol i de la vida; estem en un entorn ideal i més si, com és el meu cas, ets un apassionat de les muntanyes. Vull gaudir aquest any al màxim i millorar com a jugador i persona. Col·lectivament estic segur que competirem i competirem bé. No et diré cap posició, però ens ho deixarem tot al camp.