Dimecres 17 de juliol de 2024
|
12:03 H
Nacho Llovet aixeca la copa de campions de la LEB Or, acompanyat de tota la plantilla. (Foto: BCA / Dani Catalán)

Celebrar un ascens a 456 quilòmetres

Llíria.- Una mica més de 450 quilòmetres separen els pavellons del Pla de l'Arc a la ciutat valenciana de Llíria de la Bombonera i des de la ciutat degana del bàsquet valencià vaig celebrar com pocs la tornada tricolor a una divisió de la qual mai devíem haver marxat. Ja han passat uns dies des d'aquell 13 de maig, he de ser sincer va ser un dels pocs partits que em vaig perdre, ¿el motiu? Unes hores abans el club que juga al Pla de l'Arc, el meu Llíria, havia perdut tota opció de tornar al bàsquet professional per culpa d'un triple empat que ens deixava fora. Sortí a córrer i quan vaig acabar vaig veure aquella imatge d'ho hem tornat a fer SOM ACB.

Però, com un noi d'una localitat de 22.000 habitants de València, és aficionat al MoraBanc Andorra? Crec que bona part de la culpa d'açò la tenen els meus pares, recorde sempre per al pont d'octubre escapar-nos cap al Principat, varen ser molts anys jugant davant d'un petit parc davant del ja desaparegut Hotel Pol, visitant Meritxell, la Plaça del Poble, en fi com ha canviat Andorra i com hem crescut i canviat tots.

A l'equació de l'estima del país calia sumar que em negava a seguir al ramat, i per tant no anava a ser un seguidor més del "otro club de la provincia", sempre m'han agradat els clubs que feien coses diferents de la resta, Estu, la Penya així que, que millor que donar suport a un equip que era més que un club de bàsquet, representava la força d'un país.

Molts partits seguits per ràdio i per televisió i quan venien a València per un pito o una flauta sempre tenia partit, impossible anar, això si alguna visita abans o després d'entrenar no hi faltava. Fins que en un altre d'eixos ponts aquest cop en 2019 va coincidir que Andorra jugava a casa i davant el Barça.

Mira que hi havia sentit parlar del factor Bombonera, però fins que no ho vius no ho saps, gràcies, Ferran per aquelles entrades, jo ja era un Tricolor més. Encara me'n recorde com aquell fatídic partit contra Tenerife ens va desperta d'un somni, casualment va ser el Tenerife qui va apartar de l'opció de pujar a LEB Or al Llíria a 2008, més enllà de desil·lusionar-me, el meu amor pel club es va fer més fort.

Esta temporada 22/23 ha sigut en la que més he pogut viure en viu al nostre equip, de fet vaig tindre la gran alegria que aquest cop era Andorra qui recorria els 456 km que separen la Bombonera i el Pla de l'Arc per a venir en pretemporada, no m'ho podia creure, tenia a l'equip a deu minuts de casa i caminant, quins dos partits, Lucentum i Bayern 2 de 2 en el preludi de què seria la temporada de la il·lusió.

Enguany he pogut gaudir de tres partits en viu, els tres com a visitants, Castelló que al final són uns vuitanta kilòmetres des de casa, el gran partit al Wizink davant el Estu, on vaig dir ací sí que pot haver-hi un ascens, i el d'Alacant, que fins avui és l'únic en viu que he vist perdre a Andorra.

Tal volta siga una mica complicat poder ser seguidor d'un club a 456 km de distància, però amb totes les persones que rodegen el club, eixos 456 quilòmetres es converteixen en escasses passes perquè és un club molt proper. Ara ja conte els dies per a veure el calendari i saber quan vindreu a València, o veient com cau la Minicopa per animar a l'Infantil en la fase que se celebra per les meues terres.

Al final valencians i andorrans som més pareguts del que pareix, compartim els 3 colors en les nostres banderes, el blau d'allò que és immortal, el groc de l'alegria que ens fa diferents de la resta i el roig de la passió que fiquem a cada cosa d'allò que hi fem.

Ho hem tornat a fer som ACB!