Andorra la Vella.- Una de les ensenyes més famoses d'Andorra, fora del Principat, és aquella frase de "El país dels Pirineus". I certament, és l'únic país que tot el seu territori està enclavat en les muntanyes pirinenques. Extrapolat, en el camp dels esports, ens porta a la neu com una de les pràctiques esportives, habitualment d'oci, primordials per a l'economia del país. I, acompanyant, el vessant més competitiu.

Enguany però, sembla que la situació es podria haver invertit o, com a mínim, equilibrat. Des de fa 7 dècades el país compta amb esquiadors que competeixen a nivell internacional. Però, fins aquesta temporada, no hi ha dos autèntics exponents d'elit, tant en categoria masculina com en femenina. Aquest fet, alineat amb l'aposta feta des de Grandvalira per ser seu de grans esdeveniments del món de la neu, obre, encara més, el calaix de l'esquí més competitiu.

Aquesta realitat coincideix, precisament, amb el que podria ser una nova època daurada de l'esport de competició del Principat; l'FC Andorra, el MoraBanc Andorra, Vicky Jiménez, el VPC de Rugbi, Mònica Dòria... i tot això en un país de 80.000 habitants. Aquest fet em porta a pensar, hi ha prou massa per a tanta elit de cop? Habitualment, quan un esport puja, l'altre baixa, i viceversa. Però l'explosió de tots aquests projectes, on cal sumar-hi la realitat de l'esquí, pot acabar provocant que els diferents èxits quedin tapats uns pels altres.

És evident que els mitjans de comunicació tenim una responsabilitat important, ja no dic d'informar de tot, perquè sempre hi haurà algú que s'acabarà sentint discriminat, que la informació ha sortit tard, que la peça és molt petita... sinó de poder donar la rellevància que es mereixen els temes més importants. Això però, necessita d'un engranatge quasi perfecte entre fer circular la informació, el tractament de la mateixa i que els lectors hi tinguin interès. Perquè, al cap i a la fi, no ens enganyem, allò que no es mira, acaba desapareixent.

Amb aquesta el·lipsi temporal, on vull arribar? Doncs al fet que, encara que pugui semblar paradoxal, el fet de comptar amb dos esquiadors d'autèntica elit és un fet poc habitual i que, com tota situació nova, requereix un temps d'adaptació. Dels mitjans, però també dels lectors, perquè la seva carrera tot just està a la rampa de sortida i ben segur que poden continuar fent història. I cal acompanyar-los, mediàticament però també com a afició, com a país. Perquè sí, són els nostres, i ben bé que es mereixen que quan hi hagi una baixada de la Copa del Món, aguantem la respiració, cridem, i passem nervis, tot veient a Verdú 'clavar cantos' fins baix.