Andorra la Vella.- Pau Capell és dels atletes que ha comptat amb una de les carreres més fulgurants dels darrers anys. La seva és una història de superació un cop va descobrir la passió per les curses de llarga distància. Recentment, Capell ha publicat part de la seva història en un llibre 'Lluita pel que vols i estima el que tens' on mostra l'altra cara d'un esportista d'elit. Des de la Llibreria la Trenca, parlem amb ell per repassar tant el seu llibre com els plans de futur que té.

Comencem pel final Pau, quan va començar a escriure el llibre?
El vaig començar a escriure el 2020, sense cap pretensió de res. La llarga distància ens porta a viure moltes situacions extremes, que moltes vegades no expliquem. I em venia molt de gust donar-les a conèixer, i vaig pensar que seria molt més fàcil fer-ho en un llibre que no pas de veu.

Conti'ns com va ser el procés.
El llibre el vaig escriure tot a Andorra, a Arinsal, en un pis molt petit de 50 metres. Ho vaig fer sense saber que seria un llibre. El 2022 em va contactar Cossetània, per proposar-me fer un llibre i els vaig ensenyar això que ja tenia escrit. Els hi va agradar molt i no em van corregir res. Hi ha uns capítols més de primera persona i altres més en tercera persona que parlo més de sentiments.

En ell, ens mostra la cara més personal d'un esportista d'elit.
Sempre he dit que, avui en dia amb les xarxes socials, ho tenim tot molt fàcil. El que veiem és un corredor que corre, que guanya, es retira... però no arribem a saber qui és aquesta persona. No tenim temps a la vida per profunditzar. I amb el llibre precisament el que volia mostrar és això. Explicar més qui som, com som, i què fem. Però sobretot la part de persona. Perquè fer 170 quilòmetres i no 10 si pot ser amb aquests ja n'hi hauria prou.

Anem als seus orígens. Què el porta a la llarga distància?
Després d'una lesió jugant a futbol sala, vaig començar primer amb curses de 8 i 10 quilòmetres. Després 42, i en sis mesos em trobava a Menorca fent 86 quilòmetres. Les sensacions, el que vaig viure aquell dia, el fet d'estar cansat i estar-ho gaudint quan encara et queda una hora per arribar... és una sensació brutal! Arribes a uns extrems que no pots viure en el teu dia a dia. Normalment, no tenim temps de parar-nos a pensar, però en llarga distància, per pebrots, t'has d'aturar a pensar, i aquestes són unes sensacions que al viure-les vaig dir-me, això és el que vull.

Havia fet mai atletisme?
No mai, no n'havia fet mai. A casa, els pares, sí que els ha agradat sempre fer esport; jugaven a tenis en pla amateur. Jo no esperava pas ser professional de l'esport, sempre havia jugat a futbol. Quan em vaig lesionar als 20 anys, encara menys. Llavors vaig començar a córrer i va haver un moment que vaig dir ostres, he guanyat tot això i vaig començar a tenir una sèrie de marques que em volien patrocinar.

Però per fer el que vostè fa, hi deu haver una part innata.
No sé. Se'm queda molt gran pensar això que és innat. Mai m'he considerat un esportista fora de lloc. Quan he fet tenis, mai he sigut el millor; quan he jugat a futbol, tampoc. Però, pot ser i en parlo al llibre, tinc en Carles Puyol com a referent. Ell no era el millor, ni el més ràpid, ni el que xutava més fort, però el tio es fotia uns partits espectaculars i per actitud arribava a tot. I potser això és el que em porta a arribar fins on he arribat, la passió. I com que soc molt caparrut, fins que no ho aconsegueixo no paro, doncs és una bona combinació.

Va assolir el seu somni, però, força de pressa, en només sis anys.
Van passar sis anys fins que vaig aconseguir el meu somni, és cert. També és veritat que és una carrera esportiva curta la nostra. Estem moltes hores corrent, entrenem moltes hores i amb els anys et vas desgastant. I arriba un punt que dius que ja està bé de sacrificar-te tant. I després de sis anys, poden semblar pocs, però realment en són molts i hi ha moltes hores invertides darrere.

Igualment, és molt jove per haver fet tot el que ha fet en llargues distàncies.
Sí, just amb 27 tinc el meu millor moment i ara en tinc 31. Amb els anys has d'anar modelant el cos. Com més jove ets, més ràpid, però amb més edat guanyes experiència, estratègia, et cuides més... Però el repte és tornar a estar igual que als 27.

Explica que es marca petites curses enmig d'una gran cursa. És possible fer-ho d'una altra manera?
És impossible si no ho fas així. Ningú afronta una cursa de 170 pensant en el final, perquè mai arribaràs. Al final, el cansament sempre apareix, i intentes focalitzar l'esforç en petits objectius.

Quan guanya la UTMB ho fa en solitari, gairebé des de la primera passa. Com es viu això?
Era quelcom molt nou per mi. Per tant, ho vaig viure com una aventura, amb molta il·lusió, perquè era el primer cop. Durant la cursa, de lluny veus uns frontals que et persegueixen, i comences a fer càlculs de veure en quina distància poden estar. Al final ets com un conill a qui persegueixen per atrapar-lo. Aquesta mena de motivació, si vols fer-ho cada setmana, pot cansar, perdria aquesta màgia; però com que era el primer cop va ser això, màgic. I tenia estratègies dins la cursa per no perdre la màgia també.

Quin pes té tenir el cap quadriculat com el té vostè gràcies a l'enginyeria?
Sempre ho he dit; m'ha ajudat molt, i no només en saber calcular, que també, sinó també a analitzar i ser metòdic. Per saber que per arribar el pas tres has de fer abans el dos i l'u. Aquesta metodologia t'evita molts problemes. A llarga distància, els detalls, marquen la diferència.

Què el porta a Andorra?
Vinc el 2020. Surto de casa els meus pares, vinc sol, a un país que coneixia perquè hi venia a entrenar i vinc a viure una experiència. Al final, Andorra està a dues hores de Barcelona i aquí hi ha bones muntanyes i zones espectaculars per entrenar. On vivia també tenia espais, però volia canviar d'escenari. Quan vaig venir aquí, va ser el lloc que em permet entrenar i també les facilitats pels esportistes, que econòmicament t'ajuda a créixer. Com et deia abans, al final la nostra carrera és molt curta.

I li arriba la lesió.
Això va ser el 2021 i va ser molt dur perquè va ser una lesió de cartílag que em va portar al quiròfan. Es va allargar entre tres i quatre mesos. Però és molt dur perquè els esportistes que vas guanyar veus que no paren de competir, i tu estàs darrere, intentant recuperar-te. Mentalment és molt complicat. En aquest punt, és molt important no és només tenir un entrenador, sinó que és bàsic tenir un especialista en el camp de la psicologia per poder aconseguir-ho.

Què sent quan torna a competir?
Plores. Plores molt. Per això mateix, perquè has tornat. I el fet de tornar a viure aquestes sensacions que no saps si tornaràs a viure, tot mentre et recuperes i penses si tornaràs a córrer, a guanyar. Jo quan vaig passar la meta i vaig fer tercer a la Sierra de Navacerrada vaig plorar molt. Vaig travessar la meta i em vaig abraçar a la meva parella, a l'organització, als que m'havien guanyat... El dolor ara sempre existirà, però almenys puc córrer i practicar aquest esport.

En el seu llibre ens explica que se'n va anar a córrer a l'Àrtic. Com se li va acudir?
Va ser una autoteràpia. Sortia d'una altra relació de parella. Es va acabar a l'octubre i això ho feia al novembre. Necessitava anar a algun lloc a castigar-me entre cometes. A sentir el patiment, estar sol, a córrer 250 quilòmetres amb el fred de -27 graus. I tot envoltat amb un tema social i de canvi climàtic. Em va ajudar molt a fer aquesta bogeria.

Agafar tres avions per denunciar el canvi climàtic, no és contradictori?
Totalment, i per això, amb North Face, que és la marca que em patrocina, tots els projectes que fem, com aquest, es fa un càlcul de la petjada de carboni. Perquè no només viatjo jo, sinó que érem cinc. Es va fer el càlcul, i el que va sortir, a escala econòmica, es va aportar a entitats de Noruega que vetllen per la protecció dels animals i del medi ambient. Tot el que fem, en projectes, sempre té una finalitat social per contrarestar el que generem.

Quins reptes es marca pel 2023?
El 2022 va ser l'any del retorn de la lesió, tornar a competir i sentir-me bé. El 23 ha de ser la demostració que tornem a estar com el 2021. A Gran Canària hem d'anar a fer podi, a la Patagònia vull repetir la victòria, vull intentar guanyar al Mont Blanc. L'Andorra Ultra Trail està al calendari perquè va ser aquí on em vaig trencar el cartílag i vull competir a casa. I sobretot, que en les curses on estigui, està a davant i donar-ho tot. Per tornar a sentir el que tenia abans.

Competir a Andorra, serà tancar la carpeta de la lesió?
És un dels punts que per això la vull fer. No tant per si guanyes o no guanyes tanques la carpeta. Si no pel fet de fer una bona cursa a Andorra, passar per Pessons que és on vaig sentir el crec i em vaig retirar, i arribar a meta. Tant si fas primer com desè, estar content i donar un cercle per tancat.

Com va viure la pandèmia?
Just em va agafar a Barcelona, perquè tornava de Gran Canària de competir i ens van tancar. No va ser fins a tres setmanes que vaig poder pujar. Aquí hi havia una mica de moviment per entrenar els esportistes federats. Però les tres primeres setmanes a Barcelona sí que van ser complicades, perquè corria en cinta fins que vaig trencar la cinta, i llavors vaig haver de demanar ajuda a Instagram per arreglar-la.

Afecta estar aquestes tres setmanes aturat?
Sí que afecta i molt. Físicament, el primer, perquè no és el mateix córrer en cinta que a la muntanya. I mentalment també, perquè córrer quatre hores en una cinta és frustrant. Llavors has de buscar 'challenge' com quan vam fer una marató per les víctimes de la Covid, amb el Kilian i altres atletes per mantenir-nos distrets i no perdre la forma.

Moltes de les curses, són força lluny, amb quant temps viatja?
Normalment, en qualsevol cursa, hi vaig sis dies abans. A la Patagonia són deu dies o també Tòquio, perquè hi ha canvis horaris. No és només això, sinó que respires diferent l'ambient és diferent. I tot això requereix una adaptació.

Com s'adapta als diferents terrenys que té la llarga distància?
Els organitzadors ja intenten que siguin totes per muntanya. Hi ha parts d'asfalt que són connexions. Però entrenem sempre amb les mateixes sabatilles, perquè qualsevol petit canvi pot acabar sent un martiri.