Andorra la Vella.- El 15 de desembre del 1995, el Tribunal de Justícia de la Unió Europea va dictar i fer pública el que en l'argot futbolístic es coneix com la sentència Bosman. Entre tots els preceptes legals i els centenars de folis que tenia, el que venia a dir portant-la al reduccionisme màxim era que els esportistes tenien el dret a canviar d'equip sense pagar rescisions i també que tenien els mateixos drets que qualsevol treballador comunitari i que per tant, les quotes d'estrangers per als nascuts o assimilats a la Unió Europea passarien a ser història.

Fins ara, aquest fet, en totes les disciplines esportives, s'ha mantingut més o menys. En algunes ocasions sense quotes, i d'altres amb uns mínims, com és el cas dels "cupos" que té la Lliga ACB. El que ja no és gens habitual és que hi hagi competicions esportives que es regeixin com ho feien abans de la sentència Bosman. I aquesta realitat és amb la que es va topar el VPC amb la normativa de la Ligue d'Occitanie francesa. Un dels punts principals de fricció va ser que la competició gala només permetia dos jugadors que no fossin francesos o amb cinc anys de joc a la Lliga; fet que era pràcticament inassumible per a l'equip andorrà.

Malgrat es va aconseguir l'assimilació dels jugadors andorrans al francesos, era un fet insuficient perquè continuava deixant el club mancat de 17 jugadors. D'aquests, una dotzena comptaven amb passaport comunitari. Malgrat això, i malgrat la normativa comunitària de lliure circulació de persones, la Ligue es va negar en rodor en obrir aquest meló amb: francesos (o andorrans) o res. La sort per la competició és que sembla que ningú està interessat en que aquesta normativa acabi als tribunals, ja que del contrari hi hauria molts números perquè, tal com ja va passar amb el belga Bosman al 95, la justícia comunitària no permetés aquest excés de zel en aquesta competició i acabés amb el mínim de dos jugadors forans.