Andorra la Vella.- Després d'una exitosa carrera de 15 anys, la nedadora més internacional d'Andorra, Mònica Ramírez, ha penjat el casquet de bany de competició aquesta setmana, en els Campionats d'Espanya. Amb ella repassem una espectacular trajectòria que passa per Jocs Olímpics, Mundials, i una infinitat més de competicions, com els recentment disputats Jocs del Mediterrani a la localiltat argelina d'Orà. Precisament, des de la piscina on va competir per darrer cop amb la selecció, vam entrevistar-la.

Com està vivint Orà?
Una sensació una mica rara. M'ho estic passant super bé, però em fa pena que sigui la darrera competició internacional.

Es troba amb sentiments confrontats.
Sí, evidentment. Es tanca una etapa. Malgrat que jo continuaré entrenant, no ho faré al nivell que ho estic fent ara.

Perquè ara, quantes hores entrena?
Fem dues rutines d'entrenament, setmana llarga i setmana curta, i de mitjana entre gimnàs i aigua fem unes 15 hores d'entrenament. I tot això ho combino treballant de nit.

Quan mira endarrere i veu els 15 anys, què pensa?
Quan m'ho van dir als Serradells, vaig dir 'tot això he fet'! Quan ho veus escrit o ho llegeixes emociona moltíssim! I segur que quan ho recordi em continuaré emocionant.

Després de la darrera competicó, què fara?
No ho sé el que faré. A mi entrenar m'agrada molt, és el que porto fent tota la vida i et dona una rutina. M'agrada fer esport i no m'agradaria deixar d'entrenar, i ho faré sigui on estic ara o en un altre club. Però sí que vull més temps per mi i no tenir mala consciència si faig un viatge. O fer bici o esquiar tranquil·lament, però la Mònica no deixarà de fer esport.
'
Seguirà nedant?
No descarto fer alguna competició amb clubs o amb màsters. Per nedar un 50 o un 100 no necessites un entrenament a fons. Per treure'm el cuquet de la competició.

Es veu fent d'entrenadora?
M'agradaria molt però amb els horaris d'infermeria és bastant incompatible. Cada setmana tens un horari diferent i jo no em puc comprometre a què cada tarda a les 5 estar a la piscina. És una cosa que m'agradaria, especialment començar per jovenets. No és fàcil entrenar nedadors com nosaltres.

En un futur, es veuria de directora tècnica de la FAN?
Ara no m'hi veig, però perquè la meva professió m'agrada molt. M'agrada molt ser infermera i la part de la feina la tinc coberta.

Què la va portar a començar nedar?
El meu germà que feia natació. Ell competia, i jo l'anava a veure. Em podia decantar per l'esquí o la natació i em van fer triar. No sé si va ser un encert o no! En natació guanyava i en esquí doncs no.

Digui'ns un record.
Et diria Londres, però crec que em va agafar massa jove per gaudir-ho com ho hauria d'haver fet. Llavors... no em quedo amb un, sinó amb dos. Amb el primer Mundial a Roma 2009, que va ser increïble! I amb els Jocs dels Petits Estats de Montenegro, que van ser les dues medalles més patides.

I quin seria el pitjor moment?
No te'n sabria dir cap. Em va saber molt greu no poder anar a Rio. Però al final, de tots els mals moments n'aprens.

No es veu aguantant fins als Jocs dels Petits Estats d'Andorra?
És que fins al 2025... falta molt! Jo ja faré 29 anys i l'edat afecta. No recuperes tan ràpid, i amb la feina que tinc descanso molt poc, i un dia de nit i un dia de dia. I amb aquest ritme perdré anys de vida (riu). Clar que m'agradaria nedar als Serradells i al meu país! Però això havia de ser l'any passat, aquesta era la meva intenció, i acabar posant la cirereta. Però la Covid-19 ho va canviar tot. Va endarrerir els Jocs i a mi em va donar una oportunitat de feina que no podia desaprofitar.