Andorra la Vella.- Existeixen determinats personatges que són capaços de fer caure les infinites capes de vernís que algú es pot posar a sobre. Aquests personatges aconsegueixen foragitar qualsevol expressió calmada amb només la seva presència, sense necessitat de fer res més. Pep Guardiola és, sens dubte, un dels grans exponents d'aquesta estirp reduïda però realment influent. El passat dimecres, en el partit contra l'Atlétic de Madrid de la tornada dels quarts de final de la Champions League, es va tornar a veure. Aquella nit en tertúlies de ràdio i tele, però també l'endemà en la premsa espanyola.

Però és que, el més divertit de tot plegat, sobretot quan et pots mirar el futbol des de la neutralitat que et dona no ser seguidor acèrrim de cap dels dos equips, és veure els canvis de discurs i les giragonses estranyes. Tota la premsa s'escandalitza quan hi ha una agressió a regional, quan veiem aquests vídeos gravats amb el mòbil de batusses entre jugadors o d'àrbitres agredits. I molt pitjor en la base, quan des de la comoditat de les nostres xarxes socials condemnen actituds que van des de golejades massa grans fins a invasions de camp dels pares, sense obviar els insults als propis entrenadors perquè "el meu nen és millor" o les sacsejades als àrbitres. 

Fins aquí, tot normal. Però resulta, que dimecres vam anar a dormir i el dijous ens vam llevar amb "l'afició de l'Atlético és la millor del món. Com animen tot el partit". Obviant, intencionadament i maliciosament que tot el Wanda Metropolitano durant minuts va cantar a ple pulmó "Guardiola, hijo de puta" i va aplaudir i elevar fins a l'Olímp l'actitud de porter de discoteca de sèrie B de Savic i Vrsaljko que es van dedicar a agredir a jugadors del City tan durant el partit com ja en el túnel de vestidors. L'argument que els citizens perdien temps no em val; això no t'atorga llicència per pegar. De la manipulació de la frase "a la prehistòria, avui i en 10.000 anys atacar un 5 contra 5 és molt difícil" en parlem un altre dia.