El Pas de la Casa.- El que fa uns anys podia ser un fet excepcional, s'està convertint en habitual. La presència d'esportistes del més alt nivell entrenant al Pas de la Casa és quelcom recurrent. En les darreres setmanes, les instal·lacions encampadanes han acollit a un dels triatletes més importants de la història, l'alemany Jan Frodeno, que ha triat el Pas per fer una preparació en altura de cara a afrontar el seu calendari competitiu que s'iniciarà al mes d'abril.

Com va conèixer el Pas de la Casa?
Vaig conèixer Andorra com molta gent, per vídeos o fotos i quan ho veus per primer cop, és espectacular. I després vaig conèixer al ministre Gallardo, i em va recomana venir aquí a provar d’entrenar. Aquest any tenim el campionat del món que serà en altitud i vaig pensar si tants ciclistes i esportistes estan aquí, hi ha l’hotel més alt d’Europa, vaig dir-me anem a provar. I hem trobat un lloc genial i una gent súper oberta. Si surts de les carreteres principals tens una naturalesa que flipes i a més a més amb condicions per fer esport molt bones. 

Havia entrenat mai en altura?
Ara feia 10 anys que no entrenava en altura. I quan ho vaig fer, no ho havia fet bé, havia comès molts errors. Ara intentaré esmenar-ho. Aquí cal tenir en compte que els primers dies has d’anar més suau. L’evidència científica diu que tens un rendiment més alt en altura, i ara amb 40 anys, espero obtenir aquest plus perquè no tinc experiència. Després d’entrenar baixarem a fer unes proves per veure com ha anat.

De moment, com se sent?
Em sorprèn. Els primers dies he anat suau, i em noto fort. Mica en mica ve la constància, ve l’especial que té l’entrenament en altura, que t’ensenya els teus límits. Per exemple aquí, si començo massa fort els 100 metres de natació, l’altura m’ensenya que he de baixar el ritme. I això em pica molt la curiositat, però de moment estic entrenant força bé.

Quins resultats n'espera obtenir?
El pla que hem fet ara és que després d’entrenar tornarem a Girona, farem un bloc a baix, i no competiré fins més endavant. Al març faré la segona tanda d’entrenaments aquí i vull debutar als Estats Units al primer cap de setmana d’abril, perquè el primer de maig, hi ha el Campionat del Món.

El campionat del món és la prova que té marcada en vermell?
Bé, et diria que la tinc marcada amb taronja. Perquè després de tants anys... sóc una persona de tradicions i en el nostre esport la tradició marca Hawaii. I si et sóc sincer, la meva il·lusió és Hawaii. Evidentment que ho donaré tot al Campionat del Món, però la il·lusió és guanyar a Hawaii.

Perquè Hawaii és tan especial?
Has de pensar que no hi ha cap esport on el Campionat del Món se celebri durant 40 anys al mateix lloc. Per això té aquesta màgia Hawaii. Cada cantonada té una història, d’algú que ha atacat, algú que ha perdut, algú que ha guanyat la cursa... d’atletes que han descobert els deserts... és molt emocional per als triatletes. I és el més conegut. Hawaii és el nostre Wimbledon.

Com es viu un esport que, aparantment, és tan solitari?
Realment, no estic sol. Tinc un equip darrera, un fisioterapeuta, un soci, un company d’entrenament, la família... normalment sempre estem dos i sense el meu equip no estaria aquí

Només de pensar en la durada d'un Ironman, un es posa les mans al cap. Com ho afronta?
En un Ironman, la clau és no pensar que són 226 quilòmetres. Et fixes fins a la propera corba, el punt... et busques referències per fer-ho tot en trossos petits. Si penso que passarà en el quilòmetre 37, que pot ser serà d’aquí dues hores, no té massa sentit. Sempre has de pensar en el que estàs fent en el moment, enfocar el que pots canviar, que es bastant poc... 

Vostè ho ha guanyat tot. Com troba la motivació?
Els primers 6 anys que vaig competir no vaig guanyar res. La primera cursa que vaig guanyar va ser els jocs de Beijing als 27. Després, vaig baixar, el rendiment. Això va ser la part més difícil, la de trobar objectius i diferenciar el que és un somni d’un objectiu. I per fer el pla i arribar aquí, he après enamorar-me del procés de millorar, aquest és el meu secret. A mi m’encanta buscar petits marges i això és el que em dona vida. Per exemple, jo sóc molt dolent esquiant, i per això m’agrada tant, perquè cada dia intento millorar en alguna cosa. Això em fa feliç, intentar millorar cada dia en alguna cosa; i l’esport és el que em dona i aquesta és la meva manera d’enfocar la vida. 

Com arriba un atleta alemany, fa 20 anys, a fer Ironman?
Jo sóc alemany, però vaig passar molt poc temps allí. Amb 10 anys la meva família es va traslladar a Ciutat del Cap, i fins que no em vaig dedicar a l’esport vaig viure allí. Jo no podia ser futbolista, perquè jo tinc dos peus esquerres, i sempre era l’últim de l’equip, no tenia talent (diu tot rient). Jo el que sempre tenia era una sensació de ganes de competir i vaig buscar el que podia fer bé. Els meus pares són intel·lectuals i no tenen es a veure amb l’esport no em van frenar. Vaig provar molts esports fins que vaig trobar aquest. Llavors vaig conèixer un olímpic que era triatleta  i això connectava amb el meu somni de fer els Jocs Olímpics. I em vaig quedar al triatló.

En quina de les tres disciplines es troba més còmode?
No tinc problemes en cap de les tres disciplines. Córrer, a la pretemporada, sempre costa i cansa molt. Però després estàs flotant i t’evadeix de tot. En bici pots fer entrenaments amb amics, i pots exprimir-te més. I la natació sempre és quelcom que m’he sentit còmode a l’aigua. Però quan plegui, em dedicaré a nedar a la Mediterrània i ja està (afirma amb un somriure).

L'Ironman es nada a mar obert que no té res a veure amb la piscina...
Jo tinc la sort que vaig ser socorrista a Ciutat del Cap i he fet molt surf, i nedar al mar m’encanta. I el mar d’allí no és massa tranquil. En certa manera em recorda molt a les muntanyes. Hi ha una cosa que es molt crua. Si tu comets un error a la muntanya o a mar obert, pot ser fatal. És una força de la naturalesa que no pots controlar. Però buscar aquest punt, en la natura, és el que em fa sentir viu, sortir de les quatre parets, del cotxe... només tu, els teus instints i la naturalesa.

Fins quan es veu competint?
El meu col·lega d’entrenament té 24 anys, i em sento al seu nivell. La gent sempre t’ho pregunta perquè tens 40 anys. Però quant més... El que et puc dir és que hi haurà un dia que em llevaré i diré, no tinc el 100% per entrenar i donar-ho tot. I aquest serà el dia que em retiri.

El veurem més sovint per Andorra?
Estic en el procés. M’agrada molt Andorra, està molt bé per entrenar i el que busco ara és pau i benestar per la meva família, i això ho trobo aquí. Pot ser que sí, que vinguem més en el futur.