Dimecres 19 de juny de 2024
|
20:02 H
La karateka Sandra Herver durant l'entrenament. (Foto: E. P.)
Sandra Herver al tatami del CEO on habitualment entrena. (Foto: E. P.)

'Em vaig sentir com si tornés a viure la primera competició'

Ordino.- El cap de setmana del 16 i el 17 d'octubre del 2021 quedarà marcat per sempre a la memòria de la karateka Sandra Herver. Després de superar lesions i problemes de salut, es va poder tornar a abillar amb el kimono i saltar al tatami per competir en el que és la seva feina, la seva passió, i en definitiva la seva vida: el karate.

 

Com es troba després de la primera competició?
Estic molt bé, molt contenta, que el campionat hagi sortit bé. De tornar a veure'm allà competint! I ara necessito un procés d'assimilar tot el que ha passat durant la competició per poder analitzar-ho i tenir un feed-back per continuar millorant. Però un cop allí, em vaig sentir com si tornés a viure la primera competició, va ser una sensació molt especial.

I físicament, com està?
M'he trobat genial! Porto darrere un treball físic molt dur. Em fet una molt bona feina amb el preparador físic, i finalment ha donat els seus fruits. M'he trobat com mai! Jo no m'havia trobat mai tan forta, com una moto.

Ara que ja ha tornat al tatami. Com va viure el procés de recuperació?
Jo ara ho penso i tinc la sensació que ha anat tot molt de pressa. Però, si em paro a pensar, és cert que han sigut tres anys terriblement durs. Des de la lesió al canell que em ve competint, però una vegada estic recuperada, em ve la parada pel tema cardíac i és com l'escac i mat de la meva vida. Se'm para tot, se'm para la vida! No sabia si sortiria bé, i tenia una probabilitat que ni tan sols sortís de quiròfan. I a posterior surt tot bé, l'operació va bé, la recuperació molt bé, jo no tenia cap sensació dolenta. Quan vam començar a recuperar el nivell físic parteixes de menys deu. És una mica com tornar a aprendre a caminar.

Com s'afronta psicològicament?
És cert que tot el que portes en avançada no ho has perdut. No t'has oblidat de lluitar i entrenar, que al cap i a la fi és com muntar en bicicleta. Però a nivell físic no em podia aixecar del llit. Per mi caminar deu metres era un repte. I eren objectius super a curt termini i que cada vegada que en feia un era un passet més. Tinc la meva psicòloga darrere i hem fet un treball exemplar i estic sense cap seqüela i estic genial! Però no ha sigut una línia cap a dalt, són alts i baixos, i quan ets a dalt saber que has aconseguit i a baix doncs calmar-te i pensar que el dia següent anirà millor.

I en mig de tot el procés, arriba la pandèmia...
Sí, el que faltava! Em va agafar a la meitat del procés de recuperació. Portava gairebé sis mesos, des de setembre del 2019 i arriba la Covid i dic... això que és... Jo fins i tot m'ho prenia a broma, déiem amb l'equip que semblava que algú no vulgui que retorni als tatamis. Al final però la Covid ens ha parat la vida a tots, i la sort meva és que a casa he pogut continuar la preparació física i la part de tatami. Per sort, no vaig tenir sis mesos d'aturada, jo no podia parar! Necessitava més! I sabíem que quan passes tot faríem la pujada. Al final havíem esperat dos anys, no venia de sis mesos, i així fins que vam tornar.

El retorn va començar pels training camps.
No té sentit anar a una competició de màxim nivell després de tant temps parat. No és positiu psicològicament. Ho vam fer progressivament, primer dos training camp, de tipus diferents, i fer així una progressió de menys a més. I la competició, que pensem que era de mig alt nivell, i per tant era una posada a punt interessant perquè estàs de tu a tu amb els que representen el país veí on jo represento Andorra. Va ser un retrobar-me i competir i ho vaig gaudir com si fos la primera vegada.

Quines sensacions va tenir durant els combats?
Al no tenir ritme de competició, pots entrenar molt bé, però el que et posa davant és la competició. Vaig cometre un error, que em va acompanyar tot el campionat, i fins que no he revisat els vídeos no me n'he adonat. Viatjàvem amb l'objectiu de retrobar-me, però és cert que tant el Xavi, que és el meu entrenador, com la resta de l'equip i jo mateixa, treballem per guanyar. Som ambiciosos, però sabem que no teníem ritme de competició. Soc conscient de l'error i per la següent l'esmenarem.

Quin és el següent repte?
La següent competició és el campionat absolut de Madrid, que és al febrer. És molt interessant perquè la Comunitat de Madrid és la potència del karate espanyol. I com que estem federats allí el puc fer. Aquí hi he anat d'ençà que soc cadet i l'he guanyat diverses vegades. Té una mica menys nivell que la Lliga, però per agafar ritme és molt interessant. I de febrer a juny un campionat cada mes.

Quan va començar vostè a practicar el karate?
Als quatre anys i mig. I tot va ser perquè el meu pare és entrenador i jo sempre m'ho mirava i volia entrar. He mamat el karate des que he nascut, i com et deia, sempre volia entrar al tatami, perquè per mi era com un joc. I jo veia al meu pare i al meu germà allí, i jo també volia entrar! M'expliquen que des de molt petita ja donava voltes per allí. I als quatre i mig, va ser quan em van obrir la porta per entrar. I no he provat altres esports, amb el karate he trobat el meu lloc.

Què en pensa del moment actual del karate?
Crec que és un molt bon moment i les dades ens ho avalen. Hi ha molta gent que s'hi està sumant. Segur que una part és pel fet d'haver estat olímpics, però per l'altra, no sé si és per la sèrie de Cobra Kai, que moltes persones estan entrant al karate. I això que no és ben bé karate, però jo sempre els dic "vine i ho provem!". I crec que és just viure aquest bon moment. Som un esport minoritari, i abans de començar Tòquio sabíem que a París ja no seríem olímpics, una situació que no s'acaba d'entendre i menys veient els resultats dels darrers Jocs Olímpics.

Parlava de Cobra Kai. Creu que les sèries i les pel·lícules ajuden a popularitzar o creen falsos mites?
Crec que les dues coses. Perquè és cert que tant Karate Kid com Cobra Kai no és ben bé karate. Però està molt bé i amplien el ventall al públic. És cert també que la idea que tens en entrar no és la correcta. Però també està bé perquè vens i proves el que realment és, i normalment et quedes. Amb les arts marcials hi ha molts mites. Que si trenquem fustes, que si fem claus, i jo amb la clau obro a casa. Però al cap i a la fi, si se'n parla, és molt bo.

Quins valors creu que aporta el karate?
La pregunta és complexa i àmplia. El karate t'aporta el respecte, el fet de tractar de superar-se, el ser lleial, enfortir el caràcter i cultivar l'autocontrol. Aquests són els cinc preceptes bàsics que ensenyem als nens, el Dojo Kun. Però quan t'hi vols dedicar professionalment has de tenir més. Perquè una persona amb talent no guanya un mundial si darrere no hi ha disciplina, resiliència, esforç, acceptació de la derrota... i tot això són valors que et serveixen per a la part esportiva, però que s'apliquen a la vida. És una filosofia de vida, que va més enllà d'un esport. I aquí influeix molt el tipus d'entrenador, si es limita a això, o si és un mestre i et pots transmetre tots aquests valors. I educar a través de l'esport, aportant aquests valors, és la clau.

Sempre es parla que el karate només és un art de defensa.
Exacte, en el karate, l'atac està prohibit, només està permès el contraatac, quan no tens cap altra opció d'escapar. És només per defensa personal. I per això és molt important diferenciar dins el món del karate entre un competidor, un esportista i un karateka. Aquest últim és el que ho engloba tot, perquè al final has de ser karateka quan portes el kimono, però també quan te'l treus.