Andorra la Vella.- En una de les aturades que l'alpinista Stefi Troguet realitza a Andorra, atén a ANA Esports per explicar quin és el seu dia a dia, i com s'ha vist la seva activitat afectada per la pandèmia, i més tenint en compte que ella va contreure el virus en mig d'una expedició. Troguet rememora el darrer any i ens parla dels seus plans de futur, sempre relacionats amb la natura, la muntanya i l'alpinisme.

Què fa ara mateix Stefi Troguet?
Tinc un doble dia a dia. Tornar a la forma física, perquè l’he perdut i de mica en mica l’estic recuperant. Escalant i fent bici. El metge em va recomanar fer bici per als genolls. I per l’altra, a nivell personal tinc un projecte que és crear una empresa i organitzar expedicions i viatges guiats i intento compaginar-ho tot i tirar-ho endavant.

Quan recuperi la forma, què vol abordar?
Em ballen el cap moltes coses. Jo vull fer els 14 vuit mils, tenia al cap una expedició i s'ha anul·lat. La veritat és que les grans masses van al Manaslu i no hi ha expedicions que vagin a altres llocs i és complicat poder muntar bons equips, i si no el tens, no té sentit. No sé si podré muntar un equip per fer una expedició en condicions. Ho tinc tot obert encara. Veurem si és pot fer alguna cosa aquest any que hi ha una expedició al Dhaulagiri o si ja espero l’any vinent per tornar al K2.

Expliqui'ns això de l'equip.
Aquesta és la història complicada. Jo fins ara marxava sola, no he tingut mai un company de corda, i buscava llocs on hi havia expedicions comercials, que són un grup de gent que tothom marxa sol i busca grups per unir-se. Jo tenia un company que ara és molt famós, el Nirmal 'Nims' Puurja. Havíem escalat junts i amb ell vaig fer el Nanga Parbat. Al Manaslu sí que hi vaig anar sola, i cadascú tenia el seu xerpa, però totes les expedicions que ens vam trobar vam fer pinya.

No sempre es fa pinya?
És complicat! No vol dir que no facis pinya. Aquest any a l'expedició hi vaig anar amb el meu company de corda, i no va funcionar perquè al cap i a la fi, fins que no estàs 24 hores durant dos mesos no pots saber com funcionaràs, ja que passes diverses situacions compromeses i has de prendre decisions i no sempre és fàcil.

Recentment, hem vist projectes de pujar i baixar una muntanya de vuit mil de cop. És habitual?
No! No és pas habitual! Jo sempre poso el mateix símil. Per bussejar, no pots baixar fins a 150 metres sota l'aigua perquè el cos no ho resistiria. Doncs amb les ascensions és el mateix. L'ideal és pujar i fer parades d'aclimatacions en els diferents camps i partint sempre del camp base. Perquè si no, el que et trobes és que el cos no s'aclimata, et sents sempre cansat i no recuperes. I quan passa això l'única manera és tornar a baixar.

Com ho fa vostè?
Intentem fer dues rotacions, tocar els 7000 metres. La idea és tocar-ho i tornar a baixar, descansar un màxim possible perquè cada cop que puges et desgastes, esperar una finestra de bon temps de 4-5 dies, i fer atac final, puges als camps i fas cim i baixes fins que pots. Es pot fer directe, però són excepcions, com el del Kilian Jornet, però això no és el normal. Es pot fer? Sí. Però no és habitual.

Quant està pujant els darrers trams, què és el que més li ha cridat l'atenció?
Que tot va súper lent! Quan estàvem atacant a cim al Nanga Parbat, jo veia davant nostre una altra expedició que donava la sensació que anaven molt lents. Una mica perquè et facis la idea, com quan veus un astronauta. I això és per la falta d'oxigen. Per fer un tram de cent metres que aquí baix el faríem amb 5 minuts, allí pots trigar hores! El cos no funciona igual i la conseqüència és aquesta lentitud que et parlo.

I un cop al cim, el silenci?
Jo aquest silenci no l’he viscut. Al Nanga Parbat érem sis persones i ningú més. Estàvem celebrant i era una sensació de descans, perquè estàs rebentat, no havia estat mai tan cansada però això se t’oblida. Ens vam abraçar, vam fer uns vídeos. Els georgians van treure una petaca de licor típic del seu país, el Sergi Mingote va treure una coca cola, i jo no sóc de plorar, i estava gravant un vídeo i em vaig posar a plorar. És un repte tan gran, el sacrifici és tan enorme, i és molt dur. Sembla que perdi el valor quan veus molta gent, però quan arribes a dalt és duríssim i és indescriptible.

Es parla molt de muntanyes fàcils i difícils, hi creu en això?
La muntanya és fàcil o difícil en funció de com hi vas, i l'època. Perquè és evident que si vas a un Manaslu, que serveix per preparar l'Everest on hi ha rutes molt marcades, cordes fixades i molta gent per ajudar i es coopera, al final la sensació és que és més fàcil. Però si vas a un Nanga Parbat, que té un tram de paret que has d'escalar i no hi ha res fixat doncs és complicat. En aquests casos, el factor humà és el que marca la diferència. Però també és evident que després hi ha muntanyes que són més tècniques que altres. Però la mateixa ascensió feta amb un bon grup i col·laborant, o en solitari pot passar de ser una muntanya fàcil a ser un infern.

La gran majoria dels vuit mil són a l'Àsia. Canvia la preparació de l'expedició segons el país?
Canvia molt! La Xina fa dos anys que no obre permisos per ningú. L’any abans de la Covid ja no van obrir cap permís. Van fer una excepció amb el Nimes, que era un projecte molt gran, i la Xina té aquest poder de dir, tanquem. Jo he estat mirant preus per mirar, i des de la Xina Everest costa el doble. Ara mateix anar a la Xina és intractable. Pakistan és molt més barat, excepte si parlem del K2. I Nepal fa uns anys era relativament barat, i ara és car, perquè està de moda.

Un cop decidida l'expedició, com es prepara Stefi Troguet?
Saps què passa, hi ha gent que ho fa, i la meva teoria és que he d’estar preparada sempre. Vaig decidir professionalitzar-me i per això he d’estar sempre a punt. Ara estic entrenant, perquè he perdut físic. Per mi la preparació prèvia és el dia a dia.

Llavors, quin és el seu dia a dia?
Relativament molt simple. No tinc entrenaments pautats, funciono totalment a sensacions. No dic que sigui l'ideal, però a mi em funciona. Intento sortir cada dia, però si estic cansada i descanso. Si faig treball aeròbic, l’endemà faig força. Necessites entrenament bàsic com bici, caminar... i després hi ha la part d’escalada, la tècnica, hi ha una bona manera de complementar una cosa amb l’altra. Intento dinar fora, i quan se m’acumula la feina d’ordinador la faig a la tarda quan torno o bé al matí, abans de començar. A vegades he de fer campanyes o feines i m’adapto. I si he de parar una setmana, paro, sense remordiments.

S'ha de preparar mentalment?
Crec que per fer aquestes coses, si t’has de preparar mentalment, és que no és el teu. Dins el cap d’un alpinista i falta alguna cosa. No pensem que m’he de preparar, Jo si no faig aquestes coses no puc dormir a les nits. Segur que si m’escolta un psicòleg em dirà que “que dius”. Necessitem aquest factor.

Hi ha moltes dones que fan alpinisme?
Al Daulaghiri era una mica l’excepció, d'una cinquantena d'alpinistes, la meitat érem dones. Crec que mai un vuit mil ha tingut un 50%. Era també perquè hi havia un equip de dones. Si no, és rar n’hi ha poques i les que hi ha ens busquem. Al Manslu hi havia una mexicana i em deia, necessito parlar amb una dona! I fa molta il·lusió quan ens trobem allí.

Hi ha masclisme?
N’hi ha, sí. No em considero feminista tot i que els llavis vermells és un cop de puny sobre la taula. En la majoria de casos hi ha germanor quan puges i la muntanya posa a tothom al seu lloc, i qui es passa de llest o tens un ego molt gran, la muntanya et dona la cleca que et mereixes. I el fet que hi hagi una dona amb els llavis vermells i vestideta de colors fa mal a gent, però per sort, són la majoria.

Com va sorgir fer cims amb els llavis vermells?
Jo sóc molt nerviosa, i tenia els llavis fets caldo i vaig dir... quan em pinto les ungles no me les toco i vaig dir provaré amb els llavis i els vaig pintar de vermell. I un dia ho vaig fer per anar a la muntanya i vaig veure que la gent et mira amb prejudicis, i quan et veien era un "on va. No arribarà al camp base", i ja senties la remor... en francès, en anglès... I quan feies el cim els feies callar i causaves sorpresa i em va agradar. Ja donaven per fet que no arribaria i quan arribes a dalt els fas dir, he parlat massa ràpid. I trenca prejudicis. Des de llavors, vaig començar a pintar-me’ls i ja m’he quedat amb la noia dels llavis vermells.

Quins són els seus referents?
Els Messner, Kukuczka Kurtyca... aquests han marcat la història i les primeres ascensions i són exploradors. Aquesta faceta ja s’ha perdut. Ara n’hi ha d’actuals com el Ueli Steck, i com a noia Tamara Lunger, Elizabeth Revol, que són referents han fet projectes molt potents i ara a sobre són companyes i mirem de fer coses juntes i és molt guai! I gent que és molt tècnica com Marc Toralles que són referents enormes, va començar tard i ara és un dels millors del món.