Andorra la Vella.- Hi ha polèmica. Bé, com gairebé sempre al voltant del periodisme. La darrera polèmica gira entorn a que l’streamer Ibai Llanos va estar a la presentació de Messi al Parc dels Prínceps, i la premsa esportiva espanyola no. 

I, ahir a la nit, en un directe d’Ibai en el que va participar Juanma Castaño, un dels que més va obrir la caixa dels trons, van demostrar perquè hi ha dues vessants de la comunicació que són pràcticament irreconciliables. Els streamers que fan entreteniment, i els periodistes, o que diuen que són periodistes, que advoquen per la puresa de la professió.

Arribats a aquest punt, ens trobem amb el periodisme del jo. Per justificar la seva posició periodística, Castaño va parlar del jo: de quants oients tinc, de quants diners guanyem, de quanta publicitat tinc al programa... jo, jo i després jo. I aquest és un dels problemes que tenim la premsa: pensem molt en què fem i massa vegades perdem el pols del carrer i som incapaços d’adonar-nos dels nostres errors més enllà del corporativisme.

La cosa no va d’aconseguir o no aconseguir entrevistes. O no només d’això. Si no que el corporativisme de la premsa ataca amb una feresa inusitada el món dels streamers perquè no són periodistes (no comencéssim pas a treure els títols de periodisme dels qui donen carnets de professió, que pujarien colors), i en canvi tanca els ulls quan sota l’etiqueta de periodisme es fan autèntics espectacles en el pitjor sentit de la paraula. I segur que tots teniu al cap algun o alguns dels programes que estic parlant.

Tampoc va del que he llegit: els periodistes no podem ser amics dels nostres entrevistats. Una mentida d’aquelles que la professió ha repetit aquests dies i que en una classe magistral de ràdio i twitch a la vegada un veterà de la professió com Siro López va desmentir. Perquè aquest, com deia, tampoc és el problema. Si tu no pots fer una bona entrevista i preguntar el que has de preguntar al teu amic, el problema el tens tu i no l’amic.

De la mateixa manera que el periodisme va aprendre a fer ràdio, i després va adoptar la TV, ara hem d’adoptar les xarxes socials en general i Twitch en particular Cal dir que no, la premsa no ho fa tot malament, però tampoc ho fa tot bé. No val disfressar de periodisme l’inventar-se notícies, el treure la bufanda del teu equip i fer d’ultra des del púlpit i després queixar-se perquè els esportistes volen formats més còmodes.

Dit això, llarga vida al PERIODISME, al de veritat. I  compro la darrera frase de Siro López “mitjanies i enveges que no seran mai capaços de fer res”. Perquè el bon PERIODISME, sempre pot conviure amb l'entreteniment i no trepitjar-se. Altra cosa és quan a tot se'n diu periodisme o pitjor encara, quan els periodistes volem ser part o fins i tot tota la notícia.