Andorra la Vella.- Els Jocs Olímpics de Tòquio ja són història. I mai millor dit, perquè seran d'aquells que mai s'oblidaran i no només per les gestes esportives. Són els Jocs de la Covid-19, el dels estadis i pavellons buits, els que han tingut una olimpíada de 5 anys i que deixen pas a una altra de només 3 anys fins arribar a París 2024, però sobretot, han sigut aquells en què hem vist un despertar de petits estats i un ensorrament, si se'm permet, de grans potències.

I en aquest punt, en el despertar dels petits estats, és on vull ficar la banya. Les Illes Bermudes, amb 65 mil habitants han aconseguit una medalla d'or. Però sobretot sobretot, San Marino, amb poc més de 35 mil habitants s'ha emportat tres metalls (una plata i dos bronzes). Amb això que vull dir? Que el medaller no està renyit amb la mida, i que moltes vegades té més a veure amb un treball de lustres, una especialització en proves determinades i una perseverança en el temps. I aquest hauria de ser, sota el meu modest punt de vista, el mirall d'Andorra. 

Aquests Jocs hem vibrat amb les baixades de la Mònica Dòria. Una JASP, allò que abans en deien joves sobradament preparats i que segur que amb la maduresa de l'olimpíada de tres anys que té per davant, a París podrà mirar de tu a tu a qualsevol palista i optar de manera desacomplexada a una medalla. 

On vull arribar? Doncs al punt que res és casual, perquè si no, totes les medalles estarien repartides abans de començar. I ja sé que em diran que són països més grans però... han vist el que és capaç de fer Eslovènia (dos milions d'habitants) plantant cara en múltiples disciplines i tenint alguns dels millors esportistes del món com Roglic (medalla d'or en CRI), Pogacar (bronze en ciclisme en ruta) o Doncic, la superestrella de l'NBA que ha fet uns Jocs impecables? O l'equip de velocitat de Jamaica (dos milions d'habitants) que, tot i no comptar amb Usain Bolt, ha demostrat que pot continuar guanyant i que té relleus especialment en categoria femenina.

L'esport és futur, i Andorra ha assentat les bases perquè sigui un pilar estratègic del desenvolupament econòmic del país. Cal aprofitar el vent de cua que portaran els grans equips i estrelles internacionals que en els propers anys vindran a entrenar aquí, per millorar el producte nacional. I sobretot, no deixar escapar cap oportunitat, encara que sigui per invitació, per participar en un gran esdeveniment. Perquè al final, com deia Machado, "caminante no hay camino, se hace camino al andar".